Galaxia Gutenberg

1 La boira cobria el terra. La llum dels fars dels automòbils reverberava sobre la línia d'alta tensió que vorejava la carretera.
No havia plogut, però, a l'alba, la rosada de la nit havia amarat el terra i, quan el semàfor va indicar prohibit passar, una vaga taca rogenca va aparèixer sobre l'asfalt mullat. L'alè del camp de concentració es percebia a molts quilòmetres de distància: els cables de la línia elèctrica, les carreteres, les vies fèrries, tot confluïa en la seva direcció, cada vegada amb més densitat. Era un espai ple de línies rectes; un espai de rectangles i paral·lelograms que esquerdava el cel tardorenc, la terra, la boira.
Unes sirenes llunyanes van emetre un udol suau i prolongat.
La carretera corria paral·lela a la via, i una columna de camions carregats amb sacs de ciment va circular durant una estona gairebé a la mateixa velocitat que l'interminable tren de mercaderies. Els xofers amb capots militars no es miraven els vagons que corrien al seu costat, ni les taques pàl·lides dels rostres.
De la boira va emergir el recinte del camp: rengleres de filat estès entre pals de formigó armat. Els barracons s'estenien formant carrers amplis i rectilinis. La seva uniformitat expressava el caràcter inhumà d'aquell enorme camp. Entre milions d'isbes russes no n'hi ha i no n'hi haurà mai dues d'exactament iguals. Tot el que viu és irrepetible. És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin idèntics... La vida s'extingeix allà on hi ha l'afany d'esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència.
L'ull ràpid però atent del maquinista canós seguia la desfilada dels pals de formigó, els alts pilars coronats per reflectors giratoris, les torres d'observació on s'albirava, com a la llum vítria d'un fanal, el sentinella apostat darrere la metralladora. El maquinista va picar l'ullet al seu ajudant, la locomotora va llançar un senyal d'avís. De sobte, va aparèixer una garita il·luminada per un llum elèctric, després una filera d'automòbils aturats davant la barrera ratllada d'un pas a nivell i el disc del semàfor, talment un ull vermell de brau.
De lluny es van sentir els xiulets d'un tren que s'aproximava. El maquinista va dir a l'ajudant:
-Aquest és en Zucker, el reconec pels seus xiulets estridents; ha descarregat i se'n torna de buit a Munic.
El tren sense càrrega va retrunyir en creuar-se amb aquell altre tren que es dirigia al camp; l'aire esquinçat va xisclar, els espais grisos entre els vagons van fer pampallugues i, de cop i volta, els bocins d'espai i de la llum matutina de la tardor es van tornar a unir en una via que avançava regularment.
L'ajudant del maquinista, que havia tret de la butxaca un mirall petit, es va examinar la galta bruta. El maquinista, amb un moviment de mà, li va demanar que l'hi passés.
-Ai, Genosse Apfel -va dir l'ajudant amb veu esverada-, cregui'm, si no fos per la maleïda desinfecció dels vagons podríem tornar a l'hora de dinar, i no a les quatre de la matinada, cansats com uns ases. Com si no la poguéssim fer al dipòsit.
Al vell l'avorrien les converses constants sobre la desinfecció.
-Fes un xiulet llarg -va dir-. Ens envien directament a la plataforma de descàrrega principal.
2 Al camp de concentració alemany, Mikhaïl Sídorovitx Mostovskoi va tenir l'oportunitat, per primera vegada després del Segon Congrés del Komintern, d'aplicar els seus coneixements de llengües estrangeres. Abans de la guerra, quan vivia a Leningrad, eren escasses les ocasions que se li presentaven de parlar amb estrangers. Ara es recordava dels anys d'emigració passats a Londres, a Suïssa, on ell i altres camarades revolucionaris parlaven, discutien i cantaven en moltes llengües europees.
El seu veí de catre, un sacerdot italià anomenat Guardi, havia explicat a Mostovskoi que, al Lager, hi vivien homes de cinquanta-sis nacionalitats.
Les desenes de milers d'habitants dels barracons del camp compartien el mateix destí, el mateix color de cara, la mateixa roba, el mateix pas extenuat, la mateixa sopa a base de nap i farinetes que els presoners russos en deien «ull de peix».
Per a les autoritats del camp, els presoners només es distingien pel número i el color de la tira de tela que duien cosida a la jaqueta: roja per als presoners polítics, negra per als sabotejadors, verda per als lladres i els assassins.
La diferència de llengües impedia que els homes s'entenguessin entre ells, però tots estaven units per un destí comú. Especialistes en física molecular o en manuscrits antics jeien a la llitera al costat de pagesos italians o pastors croats incapaços d'escriure el seu propi nom. Un home que abans es feia fer l'esmorzar pel cuiner i que amoïnava la governanta perquè mai no tenia gana, ara marxava a treballar a la vora d'un altre home que s'havia alimentat tota la vida a base de bacallà salat. Les seves soles de fusta produïen el mateix soroll en xocar contra el terra. Tots dos miraven al voltant amb el mateix neguit per veure si hi arribaven els Kostträger, els portadors dels bidons de menjar, els kostrigui, com en deien els presoners russos.
Els destins dels homes del camp s'acabaven assemblant, malgrat la seva diversitat. Tant si la seva visió del passat s'associava a un petit jardí situat al marge d'una polsegosa carretera italiana com si estava relacionada amb el bramul malagradós del mar del Nord, o amb la pantalla de paper ataronjat de la casa d'un encarregat als afores de Bobruisk, per a tots els presoners, del primer a l'últim, el passat era meravellós.
Com més dura havia estat la vida d'un home abans del camp, més gran era el fervor amb què mentia. Aquelles mentides no tenien cap objectiu pràctic; representaven un himne a la llibertat: un home fora del camp no podia ser desgraciat...
Abans de la guerra, d'aquell camp en deien «camp per a criminals polítics».
El nacionalsocialisme havia creat un nou tipus de presoners polítics: el dels criminals que no havien comès cap crim.
Molts ciutadans anaven a raure al camp pel fet d'haver explicat un acudit de contingut polític o per haver formulat una observació crítica contra el règim hitlerià en el decurs d'una conversa entre amics. No havien fet circular fulls de propaganda, no havien participat tampoc en reunions clandestines. Se'ls acusava de ser sospitosos de poder fer-ho.
La reclusió de presoners de guerra als camps de concentració per a presoners polítics era una altra de les innovacions del feixisme. Hi convivien pilots anglesos i americans abatuts sobre territori alemany, comandants i comissaris de l'Exèrcit Roig. Aquests últims eren d'especial interès per a la Gestapo i se'ls exigia que donessin informació, que col·laboressin, que subscrivissin tota mena de proclames.
Al camp hi havia «sabotejadors»: treballadors que havien gosat abandonar sense autorització la feina a les fàbriques militars o a les obres. La reclusió als camps de concentració d'obrers el treball dels quals es considerava deficient també era una troballa del nacionalsocialisme.
Hi havia homes que duien tires de tela lila a la jaqueta: emigrats alemanys fugits de l'Alemanya feixista. Aquesta era també una novetat introduïda pel feixisme: tot aquell que hagués abandonat Alemanya, encara que s'hagués comportat amb lleialtat, esdevenia un enemic polític.
Els homes que duien una tira verda cosida a la jaqueta, lladres i malfactors, gaudien d'un estatus privilegiat: les autoritats se servien dels delinqüents comuns per vigilar els presoners polítics.
El poder que exercia el criminal sobre el presoner polític era una altra manifestació de l'esperit innovador del nacionalsocialisme.
Al camp, hi havia homes amb un destí tan peculiar que no havien trobat cap tela d'un color que s'hi ajustés convenientment. I fins i tot l'encantador de serps indi, el persa arribat de Teheran per estudiar la pintura alemanya i l'estudiant de física xinès havien rebut del nacionalsocialisme un lloc a les lliteres, una escudella de sopa i jornades de dotze hores de treball al Plantage.
Nit i dia els combois avançaven en direcció als camps de concentració, als camps de la mort. L'aire era ple de la fressa de les rodes, dels xiulets de les locomotores, del trepig sord de centenars de milers de presoners que s'encaminaven a la feina amb un número blau de cinc xifres cosit a la roba. Els camps van esdevenir les ciutats de la Nova Europa. Creixien i s'estenien amb el seu propi traçat, els seus carrers, places, hospitals, mercats ambulants, crematoris i estadis.
Que ingènues, que bondadosament patriarcals semblaven ara les velles presons amuntegades als suburbis urbans en comparació amb les ciutats del camp, en comparació amb la resplendor roja i negra, amb la resplendor terrorífica dels forns crematoris.
S'hauria pogut pensar que per controlar aquella enorme massa de presoners caldria un exèrcit de vigilants, milions de guardians. Però no era així. Durant setmanes no es veia als barracons cap uniforme de la SS. A les ciutats- Lager eren els presoners mateixos qui havien assumit la tasca de garantir la vigilància policíaca. Eren ells qui vetllaven perquè es respectés el reglament intern als barracons, els que tenien cura que a les seves olles només anessin a parar les patates podrides i glaçades, alhora que les bones i sanes eren destinades a l'aprovisionament de l'exèrcit.
Els presoners eren els metges dels hospitals, els bacteriòlegs dels laboratoris del Lager; eren els que escombraven els carrers del camp, eren els enginyers que proporcionaven llum i escalfor als barracons i que subministraven les peces per a la maquinària.
Els kapos -la ferotge i enèrgica policia dels camps- duien un ample braçal groc a la màniga esquerra. Conjuntament amb els Lagerälteste, Blockälteste i Stubenälteste, tenien sota control tota la jerarquia de la vida del camp: des de les qüestions més generals fins als assumptes més personals que tenien lloc de nit, a les lliteres. Els presoners tenien accés als afers més secrets de l'estat major del camp, fins i tot participaven en la redacció de les llistes de «selecció» i en les mesures aplicades als presoners dins les Dunkelkammer, les cel·les fosques de formigó. Hom tenia la impressió que les autoritats del camp podien desaparèixer; els presoners mantindrien el corrent d'alta tensió al filat per tal d'evitar la desbandada i continuar- hi treballant.
Els kapos i els Blockälteste es limitaven a complir ordres, però sospiraven i, de vegades, fins i tot vessaven algunes llàgrimes per aquells que conduïen als forns crematoris... Tanmateix, aquest desdoblament mai no arribava fins a l'extrem d'incloure els propis noms en les llistes de selecció. Als ulls de Mikhaïl Sídorovitx, el pitjor era que el nacionalsocialisme no portava monocle, no tenia l'aire altiu d'un cadet de segona fila, no era estrany al poble. Al camp, el nacionalsocialisme no vivia apartat del poble pla, li agradaven les mateixes bromes i les seves bromes feien riure; era plebeu i es comportava de manera plana; coneixia a la perfecció la llengua, l'ànima i la mentalitat d'aquells que havia privat de llibertat.